Fins a començaments del segle XX, l’alpinisme fou un àmbit gairebé exclusivament masculí. Els anglesos, creadors “de facto” de l’escalada alpina, no van admetre una dona al seu elitista Alpine Club fins el 1907 en que es funda la Secció Femenina. El 1909 es crea el Ladie’s Alpine Club presidit per l’americana Anne Peck, una pionera que anava com totes les dames de l’alta societat, amb cosset i les enagües lligades a la cintura. Aleshores i durant encara molts anys, els prejudicis socials van obstaculitzar l’avenç: Portar pantalons (i no faldilla) era un escàndol. Sortir i passar la nit fora un enorme problema. I fins els anys trenta tenien, a la pràctica, la prohibició d’anar de primeres. La idea subjacent era que les dones, si anaven soles, eren igual de perilloses o tenien els mateixos riscos a la muntanya que a les valls i ciutats.

Afortunadament, al final dels anys 20 havia aparegut un nou tipus d’escalador que havia anat substituint l’antic, compost principalment per reis, aristòcrates, clergues i grans burgesos. Els nous són treballadors que van a la muntanya amb una sabata i una espardenya, es desplacen en bicicleta i dormen a les cunetes. Aquesta època de canvis, també van afectar al fràgil equilibri entre els sexes. Però els esports eren encara un reducte de la masculinitat i les dones precursores eren tatxades invariablement de lesbianes, excèntriques, soterones i estèrils i encara més les que s’atrevien a fer muntanya. A la major part dels països europeus, els clubs tenien prohibit que les dones fessin escalada, ja que es considerava que era un camp exclusiu d’homes, encara que només fos per motius fisiològics.

Sortosament hi ha altres motivacions com l’educació, la personalitat, i la societat en que es viu que son més importants que la quantitat de massa muscular. Les muntanyes, a més, també han estat escenari i reflex dels canvis socials viscuts i terreny de prova de nous valors. Així, el 1902 Teresa Mestre es la primera sòcia de Centre Excursionista de Catalunya i primera dona catalana  que va pujar a l’Aneto, Carme Romeu, el 1941 la primera dona al Cavall Bernat i Maria Antònia Simó va obrir moltes vies a Montserrat, al Pedraforca i als Pirineus. Totes elles van triar el seu propi camí cap a les muntanyes i els viatges. Al Bages, les primeres dones, poques, que van practicar l’escalada, ho van fer els anys cinquanta del segle XX, però el seu número es van multiplicar en pocs anys i la seva activitat es va expandir fins a formar part de les exitoses sortides a l’estranger, durant la dècada daurada (la dels setanta) del Centre Excursionista Comarca de Bages.

La Montserrat Jou Parrot s’inicià en l’escalada els anys seixanta a Montserrat i ben aviat va fer el salt cap els Pirineus i els Alps i de seguida va participar en les diferents expedicions u operacions, junt amb altres dones. La Montserrat va ser present a les expedicions al Marroc 70, l’Iran 71, Groenlàndia 72, Tanzània 74, Afganistan 75, Perú 78, Nepal 80. Algèria 84, però fou en la expedició del 1975, als cims de l’Hindu Kush on va realitzar la que, sens cap mena de dubte, es pot considerar l’ascensió femenina més remarcable a l’època. Es tracta del Noshaq West (7.220 m), escalat per un equip dirigit per Josep Mª Monfort que incloïa la Montserrat. Era la alçada màxima assolida per una dona de l’Estat espanyol.. Remarcable no tant sols per la dificultat en si mateixa de l’escalada, sinó perquè va ser el primer cim de més de 7.000 metres assolit per una dona de tot l’Estat.

En aquell moment només cinc dones: una francesa, una italiana, una alemanya, una polonesa i una anglesa s’havien enfilat a un cim de més de 7.000 m. El rècord de 7.220 m no fou superat per cap altra dona catalana fins el 1984 i encara per poc més de cent metres. Mare de quatre fills, va demostrar que compaginar la muntanya i la maternitat es possible, malgrat que encara avui dia aquesta actitud es objecte de critiques. Guanyadora de diversos guardons com la medalla de plata de la Federación Española de Montañismo fou cinquena classificada en l’elecció de Mejor deportitsta femenina. Entre viatges i aventures hi ha una estreta simbiosi (si es aventura alpinística, encara millor) I ara, als 81 anys, la Montserrat segueix en actiu i mai ha deixat de viatjar i com se sap, les aventures solen començar amb un viatge